Vull ser infermera

Seguim!

Tempus fugit. Avui m'agradaria parlar sobre la manera com triem una professió, i això em fa pensar en com de ràpid passa el temps.

El cap de setmana passat ho comentava amb unes amigues. Totes tenim més de quaranta-cinc anys i vam anar juntes a l'escola i a l'institut. Ens semblava que la vida havia passat de pressa, però quan miràvem enrere ens adonàvem de quantes vides havíem viscut. Altres amors, altres feines, altres viatges, altres emocions... i les actuals, amb les nostres circumstàncies més o menys favorables i més o menys escollides.

En un moment determinat, una d'elles va preguntar:

• Si poguéssiu tornar a començar, estudiaríeu la mateixa carrera?

Jo vaig dir que no.

És curiós... perquè estimo la infermeria. I malgrat això, durant molts anys em vaig sentir "poc infermera". I per què? Doncs perquè no encaixava en la concepció social del que entenem per personal sanitari.

No m'agradaven els hospitals, no gaudia fent tècniques d'infermeria, sentia una mena d'angoixa, barrejada amb una atracció pel món hospitalari, i en definitiva, era jove, inexperta i no sabia què volia.

Jo mai vaig dir: "Mare, pare, vull ser infermera".

Em va faltar informació per triar. Si l'hagués tingut, gairebé segur que hauria començat per Treball Social, hauria seguit per Antropologia o Sociologia i hauria acabat amb Infermeria.

La infermeria em va enamorar a poc a poc, l'antropologia va omplir espais que havien quedat buits i el poc que vaig fer de sociologia (dos anys de predoctorat) i mig any de Treball Social em van ajudar a comprendre que la meva set de coneixement és infinita.

Combinar-ho amb la feina al final va ser impossible, així que la tesi va quedar per fer i Treball Social sense acabar, però no me’n penedeixo. Perquè avui entenc que formar-se una carrera no és només escollir AVUI el que vull ser LA RESTA DE LA MEVA VIDA. El que faci avui no és determinant.

Jo crec més en alguna cosa així com... AVUI decideixo i DEMÀ també. És molt més real i exerceix menys pressió sobre les persones que han de prendre la decisió.

Dit això, jo mai vaig dir que volia ser infermera, però en el meu escriptori secret tenia papers per ensenyar, material per fer cures i nines per cuidar.

Així que el meu instint ja en sospitava alguna cosa. He acabat sent Infermera docent. La meva amiga Rosa diria que el correcte seria dir: "treballar d'infermera docent" i no "ser infermera docent" perquè, segons ella, la professió no defineix la personalitat.

Jo crec que en part sí que la defineix. Cadascun de nosaltres té els seus DONS. Allò que estem disposats a DONAR, que podem oferir als altres.

I d'això hauria de tractar-se. Què és el que em defineix? Què és el que m'omple? Què faria igualment encara que no em paguessin per fer-ho?

Jo "ajudaria" sense dubtar-ho i oferiria els meus coneixements a qui volgués adquirir-los.

Ja en dues ocasions alguns alumnes m'han preguntat que, si tinc dues carreres i alguns màsters, per què em dedico a la docència.

Això em fa pensar molt.

Entre altres coses, en com ha arribat la docència a estar tan poc valorada.

I jo els responc sense dubtar-ho... PERQUÈ ÉS EL QUE M'AGRADA, ÉS EL QUE EM FA FELIÇ.

És dur, esgotador, de vegades trist, altres vegades alegre, i amb tot això, m'agrada. Ara mateix, per diverses circumstàncies, no ho canviaria per res.

I tu... Què vols ser de gran?