Transitar

Passar d'un punt a un altre per vies o paratges.

Em pregunto si podem viure sense transitar. Transitar, traspassar, traslladar. Portar les nostres il·lusions d'un lloc a un altre. Travessar rius amb el cabal desbordat, descalces, carregades i perdent somnis pel camí. Quant de la càrrega inicial arriba a l'altre costat del riu? Què es queda i què se salva?

Últimament em fa pensar que se salva allò que subjeu, allò que neix amb tu, que forma part de la qualitat innata de la teva personalitat. Se salva el que és part de tu des que la teva mare et bressolava al seu ventre, la teva essència, el teu do. Allò que tots i totes hauríem d'explorar per afilar-lo, precisar-lo fins a fer-lo brillar.

Des del ventre de la meva mare jo observava un cel ple d'estrelles. Amb ulls de nena creava mini mons on cuidar era el meu paper principal; a l'adolescència escrivia històries llegides al voltant del foc, en terra africana. Amb això vull dir que els Serveis a la Comunitat sempre han format part dels meus interessos profunds i de la meva manera de relacionar-me amb el món.

Però en lloc d'estudiar Treball o Educació Social, vaig triar estudiar Infermeria. No és estrany, moltes persones ens hi acostem, però ens equivoquem. Vaig provar, em vaig sentir perduda, vaig ser feliç treballant en gestió, educació per a la salut i formació, i finalment vaig arribar a la docència.

TRANSITAR... ja he compartit que em trobo deixant anar la motxilla. Deixar anar, en aquesta ocasió, significa deixar enrere l'especialitat docent de Processos Sanitaris per obrir els braços a l'especialitat de Serveis Socioculturals i a la Comunitat.

Avui, ordenant papers, m'he retrobat amb el dossier de “Camps de Solidaritat” de SETEM, amb els quals vaig participar entre els anys 2000 i 2007. A la primera pàgina llegeixo: “Al món, les llibertats no es regalen, es conquisten”. De sobte, sento papallones a l'estómac, una pantalla visual em mostra imatges dels millors moments de la meva vida. Entendre, descobrir, desesperar-me, ajudar. Trobar sentit a qui sóc i a com sóc, perdre el sentit de la justícia i la fe en una part de la humanitat.

Segueixo llegint… “Al pobre no li donis un peix, aquesta és la solidaritat caritativa i assistencialista (...)”, i aleshores recordo l'últim cas pràctic que vam treballar a classe amb l'alumnat d'Integració Social. Els demanava el seu punt de vista en la intervenció social d'una família multiproblemàtica… autonomia, caritat, paternalisme?

De sobte, tot encaixa. És aquí on volia arribar. És això el que em ve de gust ensenyar.

Em queda un llarg camí per recórrer. Quinze anys de vida laboral, espero que no més. Perquè això que porto dins, que és el meu do i que m'acompanya, es pot exercir de moltes maneres. Aquí i ara senzillament TRANSITO. D'una especialitat a una altra, d'una recerca a una altra, d'un institut a un altre. Observant la manera més autèntica de mostrar i de compartir. Veient si aporto, sobretot si m'aporto a mi mateixa, i des del meu centre, aportar als altres.

Transites amb mi?