Hiperconnexió i èxit

Conec a algú que es mostra constantment connectada amb l'exterior. Encara dormint és capaç de despertar en segons per a donar una resposta o atendre a una alerta.

Aquesta, soc jo.

Com es pot esperar, és esgotador.

Record estar asseguda, de petita, enfront del televisor veient el programa concurso del divendres nit, o la pel·lícula del dissabte tarda, i tenir la necessitat d'aprofitar el temps fent collages o escrivint. Ningú em va dir si era o no normal, ni jo necessitava saber-ho. Únicament necessitava FER i CONSTRUIR.

Amb l'aparició de la tecnologia, la maternitat i el desenvolupament de la meva vida professional el tema s'ha anat intensificant.

Després de reconèixer-ho, em ve de gust riure'm per no plorar jejejeje. He après de dues meravelloses alumnes, Mariona i María, que un ha de riure's de les seves desgràcies per a fer que flueixin i es dilueixin en l'univers. Gràcies noies per ser un exemple per a mi.

Doncs bé. Vaig tenir l'absoluta certesa que jo era una persona hiperconnectada, quan vaig decidir estudiar oposicions. Em resultava un autèntic suplici estar tancada a la meva habitació, aïllada de la vida familiar, negant-me a quedar amb amics/as i sobretot fent el mateix durant diverses hores. Vaig haver d'aprendre a ser pacient, a desenvolupar estratègies d'estudi que mai abans havia posat en pràctica i que ningú m'havia ensenyat, i sobretot, vaig haver d'entendre que la societat actual ens posa tan difícil sobreviure a la hiperconnexió, que fer-ho es converteix en un autèntic i revolucionari acte de valentia.

Saber-ho va generar en mi una explosió d'energia. Sempre he estat molt d'actes revolucionaris, i fer la revolució des de la cadira del meu escriptori em semblava un acte subtil però poderós. Així que vaig iniciar una lluita contra el meu telèfon (obligant-lo a romandre durant hores oblidat en un armari), contra el meu ordinador (una extensió absoluta de les meves mans i de la meva ment sense el qual em resulta difícil existir) i per sobre de tot contra la meva ment.

Lluitar contra la meva pròpia ment (o millor dit al seu costat) és el més difícil que he fet en la meva vida; però també el més fructífer. He après a PARAR, no gaire la veritat, però si a establir límits per a no arribar a un punt en el qual ja no pugui tornar.

Així, la hiperconnexió connectada a l'èxit és un autèntic perill. Podria argumentar-ho fent un assaig amb evidència científica basant-me en múltiple bibliografia que el justifica. Però no em ve de gust, perquè m'agradaria fer-ho perfecte i requeriria d'hores de hiperconnexió. Si a algú li interessa aprofundir en el tema us recomano a una persona meravellosa anomenada Maite Valderas. Llicenciada en física i doctora en enginyeria biomèdica que s'ha especialitzat en la neurociència del cor i de les emocions, i el transmet ensenyant a meditar. Amb tant d'amor i tant de sentit, que t'atrapa.

Per a finalitzar. Associar l'èxit a la hiperconnexións un parany més cruel que posar cola en una tauleta perquè un ratolí es quedi pegat i mori d'avorriment. Aquests paranys existeixen, en dono fe. I la de la hiperconnexió també. Perquè jo soc l'exemple. Relaciono, segons respir, l'èxit a estar connectada amb tot i amb tots/as. Donant sempre resposta, millorant, perfeccionant, autoexigint.

Sabem que l'energia ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Doncs bé, l'energia vital cal retenir-la com a tremend tresor, perquè si t'abandona et quedes plena de res. O cosa que és el mateix: buida.

Tenir èxit i estar buida ha de ser una experiència dolorosa. No li ho desitjo a ningú, i molt menys a la meva mateixa.

Ens veiem en breu.