Antropologia de la salut i de la malaltia

¿Què és la salut, què és la malaltia?

L’OMS, el 1948, va assenyalar que la salut és molt més que l’absència de malaltia; és el COMPLET benestar físic, psíquic, social… i espiritual.

Després d’aquesta data històrica, en què es va fer l’esforç d’ampliar el concepte de salut, molts autors/es han intentat definir el terme. Parlant d’estats “raonablement lliures d’incomoditat” (René Dubos 1959), d’un “alt nivell de benestar” orientat a maximitzar el potencial de l’individu (Herbert L. Dunn 1959), d’un “continu de gradacions que fluctuen” (Rogers 1960, Fodar et al. 1966), etc.

Molts anys més tard (1997), l’OMS afegeix que la salut implica la necessitat de participar activament en la societat i treballar de manera productiva.

Sigui com sigui, el que està clar és que, amb el pas dels anys, totes les definicions incorporen la idea que la salut és un procés totalment dinàmic. Avui estem sans i demà no. No solen existir estats purs entre la salut i la malaltia. En una línia difusa on els extrems són la salut òptima o la mort, cada dia, cada hora, fins i tot cada segon, podem notar com la nostra salut varia. I per què és així?

Doncs segurament perquè la salut és un concepte ampli que s’interpreta de maneres molt diverses. És per això que l’antropologia de la salut hi té molt a dir.

L’antropologia de la salut interpreta les diferents maneres de viure el procés d’emmalaltir i de curar/tenir cura en diferents cultures. I té en compte que la malaltia és una alteració global de l’estructura pluridimensional i plurirelacional de la persona.

Afecta les expectatives, valors, records, emocions i sentiments de l’ésser humà.

L’antropologia de la salut i la malaltia també s’ocupa dels factors que envolten el procés, perquè la malaltia mai no es produeix com un ens aïllat.

Tradicionalment, referir-se a “malaltia” significa tractar una alteració fisiològica que es manifesta amb certs signes i/o símptomes i que té una evolució més o menys previsible.

¿I ja està? En realitat, l’antropologia diria que emmalaltir és com deixar un trencaclosques incomplet on totes les peces es mouen i s’han de tornar a organitzar: autoimatge, família, feina, temors, valors...

Abans hem comentat que no solen existir estats purs entre la salut i la malaltia.

Potser l’únic estat pur sigui la mort, si és que es pot anomenar “mort” aquell moment en què les funcions fisiològiques del cos humà deixen de produir-se. I fins i tot aquí sempre hi ha múltiples interpretacions.

I tu, què en penses? Quan estem sans i quan estem malalts?